Poema: Cançó de la bruixa cremada

Cançó de la bruixa cremada

Bruixa, que és de matinada,
ja surten els muriacs
que et fan nit a la finestra
i t’enramen el portal.

El portal t’enramen d’arços
i el balcó de tempestats.
Surt, la bruixa, a trenc de dia
com una ombra al camí ral.

Bruixa, arrenca’t de les trenes,
que s’acosta el Sol botxí,
amb el seu arc de sagetes
mulladetes de verí.

De la teva cabellera,
en farem coixí daurat
per als xiquets de la vila
que la son els has robat.

Bruixa, els teus ulls cremen massa:
per això els darem al foc.
Cap fadrí darrere cendra
perdrà els passos ni la sort.

Bruixa, plou sobre la vila.
Ja sols resta el teu vestit.
A pleret la nit s’acosta
tota negra d’estalzim.


Vídeo: Cançó de la bruixa cremada.

Comentari:

Per a M.M.M. “la bruixa” és símbol de la dona que es rebel•la. Els aspectes amables de la seva infantesa són representats per les bruixes amb l’escombra i per les fades, però la M.M.M. sent també el dol per les bruixes, les dones sàvies...perseguides i massacrades al llarg de l’historia, i el dol de sentir-se ella també, sola i estranya, com una dona jove que és i que busca una alternativa i els estereotips de la feminitat tradicional. Tot això ho trobem expressat en el poema “ la bruixa de dol” que tot seguit transcrivim.
Quan tracta d’aquets temes apareixen sovint els mots: déu, diable, aranya del castell, bruixa, escombra o granera, foc, llac mitjanit, porta, finestra, espiral de fum, verí...i d’altres.


La Bruixa de dol

La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.

A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.

Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
Amagats que seríem
que no ens atraparà.

Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.

Maria Mercè Marçal,

Maria Mercè Marçal - Atenea i Medusa

Les mares literàries de Maria Mercè Marçal semblen viure totes elles fora del vell ordre, en una terra movedissa i relliscosa entre " Atenea i la Medusa "que ha constituït el poder dominant al llarg dels Segles i que ha condemnat a tantes dones a ser "Armadura o pedra" sense poder triar a ser totes dues o cap d'elles i poder deixar anar el seu desig amb tot el que sentien dintre seu.

Del cap diàfan
del pare et creies néixer
closa armada.
Des de l'escut et fita
i t'emmiralla en pedra
-esdevinguda monstre-
la nuesa negada.

Medusa

Medusa era original ment una bonica dona humana d'ulls negres i el seu cabell llarg amb un cos harmoniós , Posidó es va enamorar d'ella, i la va posseir en un temple dedicat a Atenea. Aquestos eren rivals des de que varen competir pel patronatge d'Atenes i els habitants de la ciutat varen preferiren l'olivera de Atenea a la font o els cavalls de Posidó.
Atenea, desprès de descobrir la profanació que havia sofert el seu templa, va castigar a Medusa i la va transformar en la mateixa forma que les seves germanes Gòrgones. Els seus cabells es varen convertit en serps i la seva mirada tingues el poder de petrificar qualsevol criatura viva.
Mentre Medusa estava embarassada de Posidó, va ser decapitada per l'heroi Perseu, fill de Zeus i la mortal Dànae.
Perseu ajudat per Hermes i Atenea a complir la comesa de matar a Medusa, li van donar una falç, un sac, un casc que el feia invisible, unes sandàlies alades i un escut. Aconseguir tallar-li el cap, i de la sang del coll tallat que va caure a terra va brollar la seva descendència en sorgiren el cavall alat Pegàs el monstre Amfisbena i el gegant Crisaor.
Perseu va matar desprès a Polidectes li va ensenyar el cap de la Medusa i aquest es convertir en pedra. Desprès va regalar el cap de la Gargonna a la deessa Atenea, que el porta al seu escut, l'ègida, com a arma ja que continuava conservant el seus terribles afectes. També es diu que Perseu va usar el cap de Medusa per rescatar a Andròmeda.

Dona de Lot

Mario Benedetti
Va ser poeta, assagista i escriptor uruguaià, que pertany a la Generació del 45, i una de les personalitats més destacades de la literatura en llengua castellana de l'última meitat del segle XX.
La seva producció literària va incloure
més de 80 llibres molts del quals van ser traduïts a 20 idiomes. També va escriure uns poemes que junt amb Juan Manuel Serrat que va posar la música a 10 d'aquests van crear el disc "El Sur tambien existe"


Mario Benedetti i " La dona de Lot", es reflexa amb el pensament de:
El jo poètic s'adreça a la "mujer estatua" mentre li recorda el seu passat de carn i os, de dona viva. Tanmateix, tot i la pèrdua de la seva identitat, de la seva història "extenuada y sin memoria", al seu interior encara el cor és viu i la seva veu es compara amb elements de la natura viva com són la Terra i el riu.
A les darreres tres estrofes trobem un cert canvi: el poeta, com si de Déu es tractara, exhorta l'estàtua per què torne a la vida. Li prohibeix , no que no mire enrere, sinó que no es convertisca en estàtua, que continue per tant sent dona en un nou naixement: "Mujer otra diferente". Així, la metamorfosis original del tòpic dona-estàtua pren el sentit invers i alliberador: estàtua-dona.

Anna Akhmatova (Odessa 1889- Moscou 1966)
Poetessa russa. La seva lírica, de forma clàssica i precisa gira a l' entorn de la seva vida amorosa.
"El vespre "1912) "El rosari" 1914 ) " Anno Domini MCMXXI",1921) . Desprès d'un llarg silenci reprengué, amb motiu de la Segona Guerra Mundial, la publicació de poemes patriòtics i, en 1950, sobre la Pau.
Anna Akhmatova i "La dona de Lot".
Escrit entre 1922 i 1924 en aquest poema tenen un pes força important les circumstàncies personals i socials ja que Anna Akhmatova, fou declarada enemiga del nou règim sorgit després de la Revolució russa de 1917. Serà Stalin, el 1923 quan puja al poder, qui farà prohibir les seves obres i s'encarregarà d'empresonar al seu fill. A més, provocarà la mort directa -assassinats i suïcidis- de nombrosos amics i poetes molt propers a l'autora.
Així doncs la temàtica de l'exili, tant interior com exterior, es troba present en aquest poema del qual Maria Mercè Marçal afirma que reflecteix la "pietat pels qui abandonen el seu malaurat país". El record, la nostàlgia d'una geografia humana que desapareix, uneix el jo poètic de la poetessa amb la dona de Lot, ara paradigma de la resistència a l'exili.
Aquest llibre que ens parla de "La dona de Lot ha estat traduït en part per Maria Mercè Marçal,
aquesta versió del tema que ens parla de la dona de Lot aparegué publicada a Tirant al blanc, revista de llengua i literària (1991)
Ens descriu un Déu justicier, sinistre i fosc, representat mitjançant un ull enorme que observa i castiga sense pietat. Els elements de la natura esdevenen inquietants i presagien el desastre inevitable: les imatges obscures emprades per la poetessa converteixen l'escena en un preludi de l'Apocalipsi que està a punt de caure sobre la "ciutat demandada", la Sodoma pecadora, ciutat de la nostra dona sense nom. L'exili constant és el futur que espera que aquesta dona només posseïda de passat, un passat però, que la té presa, com si la seua existència tinguera un manicomi com a escenari. Maria Mercè Marçal presenta d'aquesta manera els sentiments de la dona de Lot en quedar captiva sota l'escorça salina en què s'ha convertit la seva pell.
D'altra banda, el jo poètic destaca la importància del gest de la dona de mirar enrere passant ser consegüent subjecte de l'acció.Aquesta transgressió de la norma, malgrat el càstig rebut, esdevé creativa; el dolor no produeix càstig o culpa posterior sinó que es converteix en creació.

Dafne
Filla del déu riu Peneu de Tessàlia i de Creüsa, va ser nimfa dels boscos (una dríada) mitològica, que a més era sacerdotessa de Gea, la deessa de la fertilitat de la terra.
Defugint l'amor d'Apol-lo, que la perseguia sense parar, ja que estava bojament enamorat, a punt d'atrapar-la, Dafne va demanar al seu pare que li tragués la bellesa, i aquest la convertir en llorer.
Apol-lo s'abraça al arbre i digué "Dafne el meu primer amor"
Apol-lo trist i resignat,va convertir el llorer amb el seu símbol i des d'aleshores sempre porta una corona de llorer.
A partir d'aquesta historia s Grècia s'ha fet servir la corona de llorer com a símbol de la victòria.
Aquest mite està representat en la obra mestra de la escultura barroca feta per Bernini.

Algun dia...

Voldria guardar en una caixeta que no es pogués obrir mai la innocència dels nostres nets, i com ells tots els nens del món. Són molts els detalls tant de paraula com de fets que tenen i demostren la seva innocència.
Un de tants que em va arribar al cor va ser ... un dia que venia jo del dentista que m’havia tret un queixal, i en arribar a casa s’acosta un dels meus nets i em pregunta: ja tens el queixal per posar-lo sota el coixí i que el “ratoncito Pérez” et porti un regal? En dir-li que no, es quedà molt parat, però reaccionat tot seguit em digué: No passa res, li escrius una nota dient-li que no el tens i millor si també li fas un dibuix; ja veuràs, com és molt bo, que et deixarà una coseta, i així mateix ho vàrem fer tots dos, ell ajudant-me en els detalls del dibuix, i el posàrem sota el coixí. L’endemà hi havia un regalet, i tant ell com jo vam ser molt feliços.

Papasseit i Serrat

"Res no és mesquí" és el títol d'un disc que Joan Manuel Serrat fa en homenatge al poeta Joan Salvat Papasseit l'any 1977.
Tots els temes del disc són poemes de Papasseit, excepte el tema de "la cançó per a en Joan Salvat Papasseit" que fou composta pel mateix Serrat.


Quina grua el meu estel

Quina grua el meu estel

quin estel la meva grua!

De tant com brilla en el cel

sembla una donzella nua.

L'espurneig que em fereix l'ull

són els seus pits quan s'inclina:

si fa un mirall de l'escull

perleja a l'arena fina.

De la meva barca estant

dono al cordill tota mida.

I l'ala clara, sestant,

del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent

i la trena que es deslliga!

Volar d'oronella al vent!

Cabell desfet de l'amiga!

Amiga del dolç turmell

com una vela s'enfila

espitllera de l'ocell:

si jo llenço el braç, vacil·la.

Vianant vora la mar

prega pels marins que arriben;

si veuen l'estel dansar

moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot

que és lliure de la sentida,

però no diguis ni un mot

si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,

que l'oreig l'acosta, i mira

que et prendrà l'amor senyor

que el mariner ja sospita.

Joan Salvat-Papasseit - Joan Manuel Serrat