Dona de Lot

Mario Benedetti
Va ser poeta, assagista i escriptor uruguaià, que pertany a la Generació del 45, i una de les personalitats més destacades de la literatura en llengua castellana de l'última meitat del segle XX.
La seva producció literària va incloure
més de 80 llibres molts del quals van ser traduïts a 20 idiomes. També va escriure uns poemes que junt amb Juan Manuel Serrat que va posar la música a 10 d'aquests van crear el disc "El Sur tambien existe"


Mario Benedetti i " La dona de Lot", es reflexa amb el pensament de:
El jo poètic s'adreça a la "mujer estatua" mentre li recorda el seu passat de carn i os, de dona viva. Tanmateix, tot i la pèrdua de la seva identitat, de la seva història "extenuada y sin memoria", al seu interior encara el cor és viu i la seva veu es compara amb elements de la natura viva com són la Terra i el riu.
A les darreres tres estrofes trobem un cert canvi: el poeta, com si de Déu es tractara, exhorta l'estàtua per què torne a la vida. Li prohibeix , no que no mire enrere, sinó que no es convertisca en estàtua, que continue per tant sent dona en un nou naixement: "Mujer otra diferente". Així, la metamorfosis original del tòpic dona-estàtua pren el sentit invers i alliberador: estàtua-dona.

Anna Akhmatova (Odessa 1889- Moscou 1966)
Poetessa russa. La seva lírica, de forma clàssica i precisa gira a l' entorn de la seva vida amorosa.
"El vespre "1912) "El rosari" 1914 ) " Anno Domini MCMXXI",1921) . Desprès d'un llarg silenci reprengué, amb motiu de la Segona Guerra Mundial, la publicació de poemes patriòtics i, en 1950, sobre la Pau.
Anna Akhmatova i "La dona de Lot".
Escrit entre 1922 i 1924 en aquest poema tenen un pes força important les circumstàncies personals i socials ja que Anna Akhmatova, fou declarada enemiga del nou règim sorgit després de la Revolució russa de 1917. Serà Stalin, el 1923 quan puja al poder, qui farà prohibir les seves obres i s'encarregarà d'empresonar al seu fill. A més, provocarà la mort directa -assassinats i suïcidis- de nombrosos amics i poetes molt propers a l'autora.
Així doncs la temàtica de l'exili, tant interior com exterior, es troba present en aquest poema del qual Maria Mercè Marçal afirma que reflecteix la "pietat pels qui abandonen el seu malaurat país". El record, la nostàlgia d'una geografia humana que desapareix, uneix el jo poètic de la poetessa amb la dona de Lot, ara paradigma de la resistència a l'exili.
Aquest llibre que ens parla de "La dona de Lot ha estat traduït en part per Maria Mercè Marçal,
aquesta versió del tema que ens parla de la dona de Lot aparegué publicada a Tirant al blanc, revista de llengua i literària (1991)
Ens descriu un Déu justicier, sinistre i fosc, representat mitjançant un ull enorme que observa i castiga sense pietat. Els elements de la natura esdevenen inquietants i presagien el desastre inevitable: les imatges obscures emprades per la poetessa converteixen l'escena en un preludi de l'Apocalipsi que està a punt de caure sobre la "ciutat demandada", la Sodoma pecadora, ciutat de la nostra dona sense nom. L'exili constant és el futur que espera que aquesta dona només posseïda de passat, un passat però, que la té presa, com si la seua existència tinguera un manicomi com a escenari. Maria Mercè Marçal presenta d'aquesta manera els sentiments de la dona de Lot en quedar captiva sota l'escorça salina en què s'ha convertit la seva pell.
D'altra banda, el jo poètic destaca la importància del gest de la dona de mirar enrere passant ser consegüent subjecte de l'acció.Aquesta transgressió de la norma, malgrat el càstig rebut, esdevé creativa; el dolor no produeix càstig o culpa posterior sinó que es converteix en creació.

Dafne
Filla del déu riu Peneu de Tessàlia i de Creüsa, va ser nimfa dels boscos (una dríada) mitològica, que a més era sacerdotessa de Gea, la deessa de la fertilitat de la terra.
Defugint l'amor d'Apol-lo, que la perseguia sense parar, ja que estava bojament enamorat, a punt d'atrapar-la, Dafne va demanar al seu pare que li tragués la bellesa, i aquest la convertir en llorer.
Apol-lo s'abraça al arbre i digué "Dafne el meu primer amor"
Apol-lo trist i resignat,va convertir el llorer amb el seu símbol i des d'aleshores sempre porta una corona de llorer.
A partir d'aquesta historia s Grècia s'ha fet servir la corona de llorer com a símbol de la victòria.
Aquest mite està representat en la obra mestra de la escultura barroca feta per Bernini.