Records d'un temps

De tot l'enrenou que duguera en si la Nova cançó, no és que hagi tingut jo massa vivència directa sols tinc el record d'haver anat un parell o tres vegades a la Plaça del Rei i veure algun dels recitals, i també a la plaça del Sol per les Festes de Gràcia.
De jove i fins avui sempre ha estat per a mi en Joan Manel Serrat, el cantautor que més he escoltat i molt, molt m'agraden la majoria de les seves cançons, unes per el romanticisme de les seves paraules d'amor, per molts records llunyans i d'altres no de tant, però que segueixen estant dintre meu i no deixaré que s'esborrin mai.

El drapaire

(Joan Manuel Serrat)

Sempre de matí
fes sol o plogués,
malgrat el fred o la boira,
de carrer en carrer,
sentíem cridar:
"Dones, que arriba el drapaire"

Com cada matí,
et vèiem venir...
Duies un sac a l'esquena,
un puro apagat,
un "trajo" estripat,
la boina i les espardenyes.

Sempre venies seguit
per un ramat de canalla.
Eres tota una atracció.
Tu, el teu sac i la cançó...

Sóc el drapaire,
compro ampolles i papers,
compro draps i roba bruta,
paraigües i mobles vells...

Sóc el drapaire,
i els marrecs anaven cantant.
"Ja m'esteu emprenyant massa.
No us ha dit la vostra mare
que jo sóc l'home del sac?"

I així fins la nit,
de carrer en carrer,
i de taverna en taverna.
Amb els teus papers
i el cos ple de vi
tornaràs a casa teva.

I tornes feliç,
car tot ho has comprat:
el peix, el vi i una espelma.
I un bocí d'amor,
que et deu haver dat
qualsevol bandarra vella.

Mai no tens temps per a pensar.
A dormir. Bufa l'espelma.
I l'endemà, a voltar el món,
tu, el teu sac i la cançó...