dimarts, 1 de desembre del 2009

Maria Aurelia Capmany

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991). Novel·lista, autora de teatre i assagista. És una de les escriptores catalanes més polifacètiques. Estudia a l'Institut-Escola i es llicencia en Filosofia. Treballa com a gravadora de vidre i com a mestra a l'ensenyament secundari. El 1947 queda finalista del premi de novel·la Janot Martorell amb Necessitem morir i el guanya l'any següent amb El cel no és transparent. El seu prestigi com a narradora li arribarà, però, el 1956 amb l'obra Betúlia.

El 1959 funda amb Ricard Salvat l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on exerceix de professora, fa d'actriu, de directora i de traductora. També hi estrena tres obres pròpies. En aquesta mateixa etapa és quan apareixen dues novel·les bàsiques en la seva producció, escrites anteriorment, El gust de la pols i Un lloc entre els morts, premi Sant Jordi 1968. Com a assagista, dedica nombrosos articles als temes al voltant de la dona i també sobre diversos aspectes de la cultura i de la societat catalana. Es dedica també al guionatge de ràdio i televisió. En el seu vessant de política és regidora i responsable de les àrees de Cultura i d'Edicions de l'Ajuntament de Barcelona i membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins a la seva mort.

Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. (Documentació: Maria Rosa Ruiz González i X. R. Trigo.)

Barcelonina de soca-rel, Maria Aurèlia Capmany ens recorda frase rere frase que és una dona vital i optimista, però, sobretot, passional. Una passió i un esperit positiu que es revelen tant en la seva obra literària com en la seva participació en la vida política



Algunes de les seves frases


"Jo crec que la humanitat hauríem de saber treure, de cada moment de la nostra existència, la vellesa, l'experiència, la diversió... totes aquestes coses que dóna cada edat. I aleshores podríem viure millor i amb més capacitat de suportar-nos entre tots."

"Jo tinc una tendència a veure les coses agradables. I, fins i tot, aquelles que poden semblar més dures o difícils treure-li el cantó més bo. És una tendència, una mena de tendència vital."

"Jo dic mentides també per aquest instint de felicitat. És a dir, procuro no fer enfadar la gent, de manera que si els he de dir una mentida que els fa feliços... per què no? Per excusar-me, perquè no s'enfadin, perquè no em renyin, em queda aquella reminiscència de les criatures que, quan els hi dius alguna cosa instintivament, el que diu una criatura és: 'Jo no he sigut!'"

"Mira, sempre, el que sóc més és escriptora. Però quan una cosa m'atrau, sigui el que sigui, i deixo d'escriure... ho faig sense cap mena de remordiment."


Comentaris de la seva obra

"Maria Aurèlia Capmany és indubtablement i a priori un autor de primera magnitud. No únicament és un nom àmpliament conegut, sinó que té al darrera una obra diversa i de dimensions considerables, que ha obtingut una difusió més que notable

El tarannà de la Maria Aurèlia és tota una experiència. No és fàcil descriure'l. Podem dir que és una persona oberta, apassionada i penetrant, però cal afegir-hi un munt excessiu de matisos i d'aspectes: polèmica, arriscada, sincera, generosa, subtil, tossuda, abrandada, però potser també reservada, tímida, insegura, prudent.

La Maria Aurèlia ha estat una escriptora professional en tots els sentits de la paraula.

“En les novel·les de la primera època, es manifesta ja un interès per el passat, que llavors tenia la forma d'una casa. Preservar la casa pairal significava, per als qui s'hi entestaven, preservar els records d'una forma de vida i d'uns valors que haurien volgut eterns. M. A. Capmany s'adona que, contant la història d'una casa i de les generacions que hi van viure, pot contar la Història de la seva terra.

Aquest interès, que significa buscar o analitzar tot el que fa referència a la identitat catalana, és constant en la seva obra, com ho és la reflexió sobre la condició femenina que no enfoca mai des de la perspectiva de la dona víctima.

A partir de Feliçment sóc una dona, i cada vegada més, Maria Aurèlia Capmany aconsegueix donar a la seva paraula escrita l'escalf, l'alegria, la força i la vitalitat de la seva paraula oral. Això, conjugat amb la seva capacitat d'evocació sensorial, fa de la lectura de les seves novel·les un plaer tan físic com intel·lectual.” (Anne Charlon)

"Tots els personatges són singulars, però n'hi ha que són estrictament irrepetibles. Ho era l'Aurèlia Capmany per múltiples raons. Tenia les arrels plantades en un món perdut per sempre més: el de la cultura intel·lectual d'abans de la guerra. Baixava d'una soca familiar que feia entroncar l'avi Franés amb el pare Capmany i que recalaven el paradís sempre recurrent, quasi obsessiu, dels seus anys d'institut. Era un paradís de llibertat de pensament, al qual l'Aurèlia no va renunciar mai: va ser, anys després, una dona lliure quan les dones portaven més d'una cotilla. Aquesta llibertat essencial, aquesta reverència envers la idea ben organitzada, va establir en ella una personalitat forta, a estones dura, a estones impertinent, desconfiada però curiosa, que sempre podia ser localitzada a través d'una conversa” (Patrícia Gabancho)


Premis

Joanot Martorell (1948): El cel no és transparent, publicada amb el títol La pluja als vidres.

Narcís Oller als Jocs Florals de Tolosa de Llenguadoc (1952): Pròleg a Guardiet.

Josep Yxart d'assaig (1957): Cita de narradors.

Sant Jordi (1968): Un lloc entre els morts.

Premi de la Crítica Serra d'Or de teatre (1972): L'ombra de l'escorpí.

Premi del Ministeri d'Afers Estrangers Italià (1979).

Premi de la Crítica Serra d'Or de literatura infantil juvenil (1982): El malefici de la reina d'Hongria o les aventures dels tres patrons de la nau.

Creu de Sant Jordi (1982).

dimarts, 3 de novembre del 2009

Records d'una cançó

Com ja he dit avanç no he tingut massa vivències amb la nova cançó i tot el que es relaciona en aquella època, més o menys entre els anys 67 i 79, ja que apart de treballar fora de casa, tenia tres fills menuts per ajudar-los amb tot el que calgués; la veritat no em quedaven forces per poder seguir els afers de tot el que podia comportar en aquells moments "la transició". Plena il·lusions i molt de moviment el qual volia manifestar-se de totes les maneres per tot allò que durant molts anys ens havia estat vedat, en primer lloc la nostra llengua.
La cançó "El drapaire" em porta records tal com diu en veure el home per els carrers arrossegant el carro, "ple de ampolles i papers, draps i roba bruta, paraigües i mobles vells" i els nens que trobava per el camí, uns reien i d'altres com els meus fills li tenien por quan cridava "Sóc el drapaire"

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Records d'un temps

De tot l'enrenou que duguera en si la Nova cançó, no és que hagi tingut jo massa vivència directa sols tinc el record d'haver anat un parell o tres vegades a la Plaça del Rei i veure algun dels recitals, i també a la plaça del Sol per les Festes de Gràcia.
De jove i fins avui sempre ha estat per a mi en Joan Manel Serrat, el cantautor que més he escoltat i molt, molt m'agraden la majoria de les seves cançons, unes per el romanticisme de les seves paraules d'amor, per molts records llunyans i d'altres no de tant, però que segueixen estant dintre meu i no deixaré que s'esborrin mai.


El drapaire

(Joan Manuel Serrat)

Sempre de matí
fes sol o plogués,
malgrat el fred o la boira,
de carrer en carrer,
sentíem cridar:
"Dones, que arriba el drapaire"

Com cada matí,
et vèiem venir...
Duies un sac a l'esquena,
un puro apagat,
un "trajo" estripat,
la boina i les espardenyes.

Sempre venies seguit
per un ramat de canalla.
Eres tota una atracció.
Tu, el teu sac i la cançó...

Sóc el drapaire,
compro ampolles i papers,
compro draps i roba bruta,
paraigües i mobles vells...

Sóc el drapaire,
i els marrecs anaven cantant.
"Ja m'esteu emprenyant massa.
No us ha dit la vostra mare
que jo sóc l'home del sac?"


I així fins la nit,
de carrer en carrer,
i de taverna en taverna.
Amb els teus papers
i el cos ple de vi
tornaràs a casa teva.

I tornes feliç,
car tot ho has comprat:
el peix, el vi i una espelma.
I un bocí d'amor,
que et deu haver dat
qualsevol bandarra vella.

Mai no tens temps per a pensar.
A dormir. Bufa l'espelma.
I l'endemà, a voltar el món,
tu, el teu sac i la cançó...


dimecres, 21 d’octubre del 2009

Bon dia. tot molt bé. La classe guai.